LLETRES DE FILOSOFIA I HUMANITATS. X (2018)

text íntegre (1.31 MB)
Joan Cabó Rodríguez
QUELQUES NOTES AUTOUR DE LA RÉCEPTION DE CHARLES PÉGUY CHEZ MAURICE BLANCHOT
Aquest treball no té altre objectiu que introduir la qüestió de la recepció de l’obra de Charles Péguy (1873-1914) per Maurice Blanchot (1907-2003). Hi exposem algunes notes, donant la paraula molt sovint als propis escriptors, per tal que aquesta exposició descriptiva pugui resultar útil a desenvolupaments posteriors. Hem estructurat aquestes notes en quatre parts. En un primer moment introduirem la qüestió del lligam de Blanchot amb els entorns catòlics dels anys ’30, tot seguit, farem una lectura de l’article titulat «La solitude de Péguy», aparegut al Journal des débats el 1941 i recollit després al volum Faux pas de 1943, a continuació, parlarem de la qüestió política en relació amb la vocació de l’intel·lectual, que troba el seu origen en l’afer Dreyfus, i que Blanchot repensà a «Les intellectuels en question», i per acabar farem referència a la interpretació de la relació entre els dos autors proposada per Deleuze en dos cursos de principis dels anys ’80 i que concerneix sobretot la seva comprensió de l’esdeveniment.
Francisco Batlle
GEORGE STEINER, BARÓMETRO DE LA VERDAD
George Steiner, assagista, filòsof i crític, és clau per interpretar el declivi contemporani de la veritat. Aquest article realitza una visió transversal a l'obra de Steiner amb la finalitat d'extreure el seu personal anàlisi de la situació actual, les causes que identifica, i el futur que pronostica a la veritat en el context de la cultura europea. Finalment, es proposa una projecció de les seves idees al fenomen de la postveritat, així com una crítica a la validesa de la seva nostàlgia de l'absolut que proporcioni el punt de suport que doti al llenguatge de veritat.
Marta Blasco Calvo
LA RECEPCIÓ DE JORGE LUIS BORGES EN LA LITERATURA CATALANA (1975-2015)
Des d'una perspectiva històrica s'analitza i es descriu l'empremta que l'obra de Jorge Luis Borges va exercir en la literatura catalana. A partir de l'arribada de la democràcia a Espanya el 1975. S'esmenten les causes i les conseqüències de la seva absència durant el fenomen del boom llatinoamericà a Barcelona i la seva posterior represa l'any 1986 d’ençà de la seva mort. Convé ressaltar que la seva presència s'intensifica amb l'arribada del seu centenari el 1999. Per tal d'avaluar la seva influència s'ha realitzat el buidatge de diferents fonts. Exemples d'això són: les ressenyes en la premsa diària, les conferències, els cursos sobre la seva figura i altres tipus d'homenatge. Les quals han permès realitzar un inventari dels àmbits i de les zones on l’argentí va adquirir més presència.
Armando Pego Puigbó
MICHEL DE CERTEAU, LECTOR DE TERESA DE ÁVILA Y DE JUAN DE LA CRUZ
Michel de Certeau (1925-1986) llegeix als sants reformadors carmelites espanyols a través de les seves empremtes en la literatura espiritual francesa del segle XVII. No es tracta tant de remuntar-se a uns orígens (genealogia) com de continuar aprofundint en uns camps discursius que es superposen, es desvien i fins i tot es transformen (arqueologia). Cal també atendre el desenvolupament de les lectures que Certeau fa dels dos autors espanyols des de L'absent de l'histoire (1973) fins als escrits que han estat recuperats i tornats a editar pòstumament a La fable mystique II (2013). La narrativitat simultània d'aquesta doble escriptura reflecteix la seva condició inconciliable: la nostàlgia d'una "présence manquante" recorre els dos nivells ja que aquesta absència impulsa el desig de enunciar-la.