Lletres de Filosofia i Humanitats. VIII (2016)

text íntegre (1.75 MB)
Montserrat Timoneda Morera
M. Timoneda, La hipòtesi de la concomitància o harmonia preestablerta en la correspondència entre Leibniz i Arnauld.
L’harmonia preestablerta és la teoria per excel·lència de la metafísica leibniziana. Tant és així, que Leibniz la proposa com el seu Système nouveau a partir de 1695. Això no obstant, la primera formulació específica ja es troba en el Discours de métaphysique de 1686, amb el nom d’hipòtesi dels acords o de la concomitància. La teoria encara no havia vist la llum pública, que Leibniz n’enviava les proposicions essencials a Antoine Arnauld, en el marc d’un extracte del Discours. El 28 de setembre de 1686, Arnauld responia amb la primera escomesa contra la hipòtesi dels acords. A aquesta la van succeir dues tandes més d’objeccions. Leibniz, davant del nivell filosòfic i teològic del seu contrincant, va haver de fer un esforç d’exposició i clarificació molt rigorós. Com a conseqüència la hipòtesi dels acords assolia un nivell d’intel·ligibilitat i fermesa que la prepararen per a futures exposicions i crítiques. El present article pretén fer un recorregut per la correspondència entre Leibniz i Arnauld, amb la finalitat d’observar el procés d’enriquiment que va sofrir la teoria des de l’exposició del Discours de métaphysique fins a la darrera carta d’Arnauld.
Guillem Sales Vilalta
G. Sales, La recerca de la veritat en la Grècia arcaica
Aquest article és dedicat analitzar i presentar dues particularitats de la noció de veritat (?λ?θεια) en el si de l’època arcaica grega: el seu caràcter performatiu i el vincle que la lliga a l’ordre sociopolític en què s’inscriu. Amb la presentació d’aquestes característiques, val a dir, es vol dirigir una crítica als plantejaments historiogràfics que assumeixen l’existència d’una dualitat més o menys marcada entre mite i logos. En particular, a l’article s’estableix un breu diàleg amb l’historiador Olof Gigon i la seva obra Los orígenes de la filosofía griega per tal de discutir alguns aspectes de la seva proposta.
Gerad Toutain
G. Toutain, Una lectura de l'Eutífron
El lector actual tendeix a interpretar l'Eutífron com un diàleg sense conclusió. Aquesta interpretació està lligada a un seguit d'idees tradicionals sobre Sòcrates, principalment, i depèn també, entre altres coses, d'una assumpció acrítica de la llengua grega antiga, com si qualsevol lector actual hi pogués accedir tan sols amb un simple aprenentatge tècnic. El present article vol enfrontar-se amb aquestes visions tradicionals oferint una lectura que no necessiti recórrer a clixés per resoldre certs problemes interns del text original, i pretén reflexionar sobre què entén un grec quan parla dels déus i de «la pietat».
Rubén Garcia Cruz
R. Garcia, La Glòria de Déu i la visió en l'ocultament.
Un anhel de grandesa empeny l’home a cercar una glòria que no posseeix com a pròpia, però sense la qual no pot comprendre’s. Qualsevol pretensió prometeica no assoleix més que incertes glòries que no sacien aquest anhel. Com pot fer-se cognoscible una glòria vertadera, l’esplendor de l’etern fer-se visible a la realitat finita de l’home? Quan la tradició bíblica parla de la glòria de Déu, es situa en aquell llindar entre la irrupció del diví i la visió de l’home, i mostra la forma paradoxal d’aquest deixar-se veure (entregar-se) diví a l’home: la visió en l’ocultament. Aquesta forma de manifestar-se en la no-forma permet contemplar, no sols la glòria amagada en tota realitat mancada d’esplendor, ans la incomprensibilitat del misteri diví (Amor trinitari) que es deixa veure tot ell com a sobre-forma en l’ocultament únic de la creu, des d’on tot el que brilla rep la llum.
Cristina López Garcia
C. López, El pensament arrelat. L'únic camí per fer front a l'opressió social segons S. Weil.
Aquest article presenta la visió de Simone Weil sobre el naixement de l'opressió, reflexionant estretament sobre el lligam entre la llibertat i el pensament, i la vegada establint una comparació entre els moviments naturals i originaris de la realitat i l'evolució de la civilització, a partir del text Réflexions sur les causes de la liberté et de l’oppression sociale.
Anna Blanché
A. Blanché, Entre l'oralitat i l'escriptura en Plató..
El platonisme, comprenent-lo com els seguidors que reflexionen sobre allò que Plató va escriure i dir, arrenca poc temps després de la seva mort. Els seus deixebles van escriure comentaris sobre el pensament del seu mestre partint dels Diàlegs. Tanmateix, però, també van incloure referències a unes certes doctrines de Plató les quals Aristòtil anomenà genèricament «?γραφα δ?γματα». Amb el temps, aquests testimonis han acabat esdevenint «la tradició indirecta de Plató». El present treball constitueix una introducció al contingut d'aquesta tradició indirecta. Per a tal cosa, partim dels deixebles que Plató va tenir a l'Acadèmia, presentem detalladament la tipologia de textos que comprèn el contingut de la tradició indirecta i n'analitzem alguns dels seus fragments, tant dels deixebles de Plató com dels comentaristes de tals deixebles ?sobretot dels d'Aristòtil. L'objectiu, doncs, és que el lector pugui comprendre bé el contingut de la tradició indirecta, una qüestió que encara resulta ben vigent dins la comunitat platònica per bé que la tensió entre «oralitat» i «escriptura» ha estat, i encara ho és, l'arrel de moltes de les polèmiques entre els investigadors de la filosofia de Plató.