Lletres de Filosofia i Humanitats. I (2009)

text íntegre (804.56 KB)
Diego Malquori
Música y educación. Sobre la concepción de la pedagogía musical en Theodor W. Adorno.
En aquest article s’analitzen dos assaigs de Theodor W. Adorno sobre la pedagogia musical publicats l’any 1956 a Dissonanzen, una recopilació on aborda una gran part de les problemàtiques de la música contemporània. En aquests assaigs, Adorno dibuixa la seva concepció de l’educació musical distingint les consideracions pròpiament pedagògiques de la crítica en el pla estètic i social. Per al filòsof alemany, l’objectiu de la pedagogia musical, com a resposta als condicionaments de la societat contemporània, és el desvetllament de la dimensió espiritual de l’home per arribar a entendre el sentit autèntic de la música i de l’art en general. En este artículo se analizan dos ensayos de Theodor W. Adorno sobre la pedagogía musical publicados en 1956, en Dissonanzen, una recopilación en la cual aborda gran parte de las problemáticas de la música contemporánea. A través de estos ensayos, Adorno delinea su concepción de la educación musical distinguiendo sus consideraciones propiamente pedagógicas de su crítica en el plano estético y social. Para el filósofo alemán, el objetivo de la pedagogía musical, como respuesta a los condicionamientos de la sociedad contemporánea, es favorecer el despertar de la dimensión espiritual del hombre, para llegar a entender el sentido auténtico de la música y del arte en general. Diego Malquori és doctor en Astrofísica per la Universitat de Padova. Ha treballat com a investigador en Astrofísica a França, Israel, Mèxic i l’India i és autor de diversos artícles científics i documentals. Actualment prepara el seu doctorat en Filosofia i és professor de Filosofia de la Ciència i Filosofia de la Música de la Facultat de Filosofia de la URL. Dirigeix el grup de recerca “Institut de Filosofia i Ciències Naturals Teilhard de Chardin” (URL).
Juan Manuel Cincunegui
Charles Taylor y Alasdair MacIntyre: sobre la identidad natural.
L’antropologia filosòfica vol donar resposta a dues dimensions de la identitat humana. D’una banda, vol articular els elements ontològics que constitueixen aquella identitat en totes les èpoques i llocs. D’altra banda, vol donar raó de les variacions històriques i culturals de la identitat, és a dir, de les diverses maneres de ser persona o subjecte humà. L’obra de Charles Taylor intenta respondre aquests interrogants. En consonància amb les investigacions d’autors com Merleau-Ponty, Heidegger i Wittgenstein, entre d’altres, Taylor ofereix una antropologia filosòfica que s’articula amb una fenomenologia de la percepció preobjetiva, una noció expressivista del llenguatge i una recuperació de la noció d’acció que pren en consideració la seva estructura teleològica. Per a Taylor, com a per Adaslair MacIntyre, una antropologia comprensiva ha de fer atenció no tan sols a allò que ens distingeix dels animals no humans, sinó a allò que ens fa semblants a ells, per tal de donar raó de les transicions mitjançant les quals els membres de la nostra espècie es converteixen en persones o subjectes plenament humans, és a dir, participants d’una dimensió semàntica, definits moral i espiritualment a partir de la nostra orientació constitutiva vers el bé. La antropología filosófica pretende dar respuestas a dos dimensiones de la identidad humana. Por un lado, articular los elementos ontológicos que constituyen dicha identidad en todos los tiempos y lugares. Por el otro, dar cuenta de las variaciones histórico-culturales de la identidad, es decir, de los diversos modos de ser persona o sujeto humano. La obra de Charles Taylor intenta responder a dichos interrogantes. En consonancia con las investigaciones de autores como Merleau-Ponty, Heidegger y Wittgenstein, entre otros, Taylor ofrece una antropología filosófica que se articula a partir de una fenomenología de la percepción pre-objetiva, una noción expresivista del lenguaje y una recuperación de la noción de acción que toma en consideración su estructura teleológica. Para Taylor, como para Adaslair MacIntyre, una antropología comprensiva debe tomar en consideración no sólo aquello que nos distingue de los animales no humanos, sino también aquello que nos asemeja a ellos, a fin dar cuenta de las transiciones que llevan a los miembros de nuestra especie biológica a convertirse en personas o sujetos humanos plenos, es decir, participantes de una dimensión semántica, definidos moral y espiritualmente a partir de nuestra orientación constitutiva hacia el bien. Juan Manuel Cincunegui és llicenciat en Filosofia per la Universitat Ramon Llull i Becari predoctoral de la Facultat de Filosofia de la mateixa universitat. És investigador del grup de recerca “Filosofia i cultura” de la URL.
Jaume Llanes
Un texto olvidado de Descartes sobre la “creación de las verdades eternas”.
Descartes va exposar la seva paradoxal “doctrina de la creació de les veritats eternes” (CVE) en diversos escrits, al llarg de la seva etapa de maduresa intel·lectual, entre els any 1630 i 1649. S’han proposat diferents interpretacions del significat filosòfic d’aquesta teoria i, en funció d’elles, s’han establert també diverses seleccions de referències textuals a la CVE. Tanmateix, la majoria dels comentadors de Descartes comparteixen un conjunt de textos que no són objecte de discussió perquè tracten d’algun aspecte explícit de la teoria. Aquest article vol mostrar que un fragment oblidat del filòsof francès hauria de formar part del nucli de textos fonamentals sobre la CVE, i vol aportar elements conceptuals decisius per a la compresió d’aquesta tesi cartesiana tan polèmica i complexa. Descartes expuso su paradójica “doctrina de la creación de las verdades eternas” (CVE) en diversos escritos a lo largo de toda su madurez intelectual, entre los años 1630 y 1649. Se han propuesto diferentes interpretaciones en torno al significado filosófico de esta teoría y, en función de ellas, se han establecido también diversas selecciones de referencias textuales a la CVE. Sin embargo, la mayoría de los comentadores de Descartes mantienen un conjunto de textos que no son objeto de discusión, porque tratan de algún aspecto explícito de la teoría. El presente artículo pretende mostrar que un fragmento olvidado del filósofo francés debería formar parte del núcleo de textos fundamentales sobre la CVE, y quiere aportar elementos conceptuales decisivos para la compresión de esta polémica y compleja tesis cartesiana. Jaume Llanes i Bordes és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i estudiant de doctorat a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. És catedràtic de filosofia a l’IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig. Ha publicat llibres i articles sobre muntanyisme i sobre filosofia cartesiana. És investigador del grup de recerca “Filosofia i cultura” de la URL.
Salvador Bruna
El tema de la culpa a The Quiet American.
L’autor examina en The Quiet American (1955), una novel·la que satiritza els errors comesos per la política nord-americana en nom de la civilització occidental, el tema de la culpa que experimenten els personatges desarrelats de Graham Greene quan no volen o no poden superar la temptació d’abraçar un credo religiós o una fe política. Els personatges, que no tenen un sentit moral, que no es comprometen en la lluita entre el bé i el mal, no són, en general, en la seva obra, ni innocents ni culpables: són uns comediants. En aquesta novel·la, però, no n’hi ha de comediants; tard o d’hora tothom es compromet, d’una manera o d’una altra, i assumeix la seva responsabilitat. Així, The Quiet American abasta un ampli ventall de compromisos, de tal manera que esdevé una obra molt representativa del motiu del “involvement” que caracteritza tota la narrativa de l’escriptor anglès. Perquè, segons Greene, hom pot abandonar una fe, però no pot abandonar tota fe; sempre hi ha una alternativa a la fe que s’ha perdut, que tal vegada és la mateixa fe amb una altra disfressa. El autor examina en The Quiet American (1955), una novela que satiriza los errores cometidos por la política norte-americana en nombre de la civilización occidental, el tema de la culpa que experimentan los personajes desarraigados de Graham Greene cuando no quieren o no pueden superar la tentación de abrazar un credo religioso o una fe política. Los personajes, que no tienen un sentido moral, que no se comprometen en la lucha entre el bien y el mal, no son, en general, en su obra, ni inocentes ni culpables: son unos comediantes. Sin embargo, en esta novela no hay comediantes; tarde o temprano todos se comprometen de una manera u otra y asumen su responsabilidad. Así, The Quiet American contempla un amplio abanico de compromisos, de tal manera que se convierte en una obra muy representativa del motivo del “involvement”, que caracteriza toda la narrativa del escritor inglés. Porque, según Greene, se puede abandonar la fe, pero no se puede abandonar toda fe; siempre existe una alternativa a la fe que se ha perdido, que quizás es la misma fe pero con otro disfraz. Salvador Bruna Reverter és enginyer industrial (ETSEIB) i llicenciat en Humanitats per la Universitat Ramon Llull. Actualment prepara el doctorat sobre l’obra de Graham Greene.