Canal de comunicació

Carles Llinàs pdf juliol-2017
23 juliol

Entrevista al Dr. Carles Llinàs, vicedegà Facultat de Filosofia de Catalunya (URL)


Carles Llinàs Puente. Doctor en Filosofia per la UAB amb una tesi sobre la teoria del coneixement i la doctrina dels àngels de Ramon Llull. Professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull des de l'any 1992. Catedràtic de la URL. Vicedegà en cinc ocasions (triennis) des del 1997 fins a l’actualitat. La seva tasca docent i investigadora se centra sobretot en la lògica i el pensament polític modern i contemporani (problema teologicopolític). Ha publicat tres llibres i una seixantena d'articles i capítols de llibres.

—Què significa per a la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull aquest reconeixement?

El primer que cal dir, em sembla, és que aquesta classe d’enquestes no són exactament una forma de reconeixement, sinó només una constatació que, establerts certs criteris i recollides una sèrie de dades, es fan més visibles determinats aspectes de la feina que es duu a terme en una institució acadèmica. Mai no s'usen tots els criteris possibles ni es recullen totes les dades existents, per la qual cosa tampoc mai no esdevenen visibles tots els aspectes de la feina que es fa. Des d'aquest punt de vista, aquesta mena d'enquestes són més aviat un senyal o una indicació. Com a indicació, el resultat de l'U-rànking ha suposat per a molts de nosaltres una sorpresa molt agradable, sens dubte. Que, mirades les coses des d'una perspectiva concreta, puguem aparèixer com la Facultat que imparteix el millor grau en Filosofia d'Espanya, és un motiu evident de satisfacció i un signe que hi ha unes quantes coses que fem prou correctament.

—Quins són els objectius d’aquest grau en Filosofia? Quines són les principals competències que els alumnes poden adquirir amb aquests estudis?

Jo diria que tot grau en Filosofia, i no només el nostre, té com a objectiu fonamental dissuadir l'estudiant precisament que tot comenci i acabi “fent coses”. És molt legítim i inclús necessari voler fer coses, i fer-les de la millor manera que sigui possible. També en un grau en Filosofia l'alumne aprèn a fer coses: a llegir i estudiar textos d'alta densitat, a manejar les fonts i els instruments indispensables per accedir-hi, a adquirir consciència crítica dels condicionants històrics i intel·lectuals de tot tipus de discurs “cultural”, a escriure sobre qüestions complexes de forma ordenada i intel·ligible, a exposar oralment pensaments ben articulats, a discutir amb arguments, des del respecte però també des del rigor més exigent, etc. Tot això pressuposa, tanmateix, que l'estudiant (i el professor!) ha adquirit una habilitat prèvia aparentment només “passiva”, i que és tant o més decisiva que les competències que acabem d'enumerar: la d'escoltar i assumir que les seves capacitats d'actuar i de pensar estan arrelades en un sòl que les precedeix. La realitat i la raó són més àmplies que les nostres idees preconcebudes: la seqüència impressionant de temes i d'autors de la filosofia n'és un índex que ens convida a incorporar-nos-hi i a reflexionar, amb tota originalitat, al seu interior. Intentar viure sense aquest arrelament seria per a la filosofia (i no només per a ella) com intentar viure del seu propi suïcidi: el presumpte pensament esdevé divagació, les opinions “originals” sovint decauen en meres banalitats i la capacitat d'actuar es desorienta i acaba desembocant, com veiem amb tanta freqüència, en un activisme superficial que genera tants o més problemes dels que a primera vista resol. El desarrelament és temptador: els assumptes que requereixen temps, concentració i un conjunt de recursos humans i materials que no tenen un retorn immediat, semblen poc pràctics i escassament eficaços; ni tan sols és clar que justifiquin la inversió que s’hi pugui fer; els divertiments intel·lectuals, en canvi, entretenen i fins i tot poden resultar econòmicament rendibles. Tanmateix... quan escolto arguments d’aquesta mena, de vegades en boca de persones d’Universitat i d’Església, no puc deixar de pensar que potser a Déu també li hauria resultat molt més “barat” no crear el món, i que no és gens ni mica clar que una “inversió” d’aquestes dimensions tingui una justificació econòmica suficient.....

 

—Quines són les característiques que el diferencien d’altres graus de la mateixa disciplina?

Em satisfaria poder afirmar que les característiques que distingeixen el nostre grau són, simplement, algunes d'aquelles que potser faciliten l'objectiu de l'arrelament esmentat en la pregunta anterior, i que per tant són secundàries i relatives respecte d’aquest objectiu. En dic només un parell força específiques: en primer lloc, la distribució dels alumnes en grups petits amb una bona atenció personal; en segon lloc, l’existència d’un horitzó global (això que de vegades en diem “humanisme cristià”, a parer meu de manera força imprecisa) internament plural i respectuós amb la discrepància, capaç però d’atorgar per si mateix a l’estudiant uns punts de referència i d’orientació que el poden ajudar a definir fins i tot les seves distàncies. És curiós aquest segon element, perquè molta gent diria avui justament el contrari. A mi, però, em sembla obvi que un fons espiritual i intel·lectual unitari, de gran solidesa intrínseca i històricament comprovada, amb un ventall de variants internes amplíssim i, és clar, no coactivament proposat, és molt més fecund per a l’individu, fins i tot per al discrepant, que no pas una espècie de “campi qui pugui” enfront del qual l’alumne resta indefens, sense ni tan sols poder jerarquitzar i classificar d’una forma mínimament objectiva les opinions que se li exposen com si cadascuna d’elles fos l’última “troballa”.

—Segons aquests indicadors, la URL consolida el seu posicionament dins de les universitats privades de tot l’Estat?

Certament, aquests indicadors assenyalen una tendència clara: de les moltes Universitats privades nascudes a Espanya en els darrers 25 anys, la URL ha sabut situar-se amb convicció i malgrat les dificultats entre les primeres de tot el sistema universitari.

—Hereva de la Companyia de Jesús, la Facultat aposta per la importància de l’amor a la saviesa, oi?

Per suposat, la Facultat aposta per l’“amor a la saviesa”, perquè a fi de comptes aquesta expressió és la traducció literal del propi terme “filosofia”. Això no ho fem exclusivament com hereus que som de la Facultat de Filosofia Sant Francesc de Borja que els jesuïtes tenien a Sant Cugat del Vallès, i que el pare Paolo Dezza SI, delegat del Sant Pare a la Companyia de Jesús, oferí al Cardenal Narcís Jubany l’any 1983. Voldria pensar que sobretot ho fem com hereus, amb molts d’altres i enmig d’un munt de debilitats, d’una tradició que es remunta molt més enrere i que, passant per les Escoles i les Universitats medievals i modernes del segle XIII en endavant, i pels corrents de l’univers monàstic que floreixen a Occident des de sant Benet i sant Gregori fins a la gran eclosió dels segles XI i XII, s’atansen als orígens mateixos de la fe cristiana i als Pares de l’Església; aquests foren els primers en entendre el cristianisme també com la confluència de la fe jueva de l’elecció i la gràcia amb la saviesa dels gentils, val a dir, amb una modalitat tan grandiosa com ambigua de la nostàlgia mítica i filosòfica de la veritat íntegra. No ignorem les distorsions, les mancances, els accidents i les injustícies que s’han produït al llarg de la història d’aquesta confluència problemàtica, però sense ella i sense la passió per la unitat, el bé i la bellesa que ha propiciat, el món que coneixem senzillament no existiria.